Rayito en el Gran Kursaal, según Gasch

El periodista Sebastià Gasch, especializado cronista de la noche flamenca barcelonesa y reconocido como el “descubridor” del talento de Carmencita Amaya no escatimó elogios, tampoco, para describir el baile de Rayito de Madrid, allá por el año 1935, mientras actuaba en el Gran Kursaal.

El Gran Kursaal fue el nuevo nombre que adquirió el famoso bar de Juanito el Dorado cuando fue traspasado en el verano de 1935. Situado en la calle de Guardia número 14, al lado de la sede del sindicato de la CNT, tuvo actividad flamenca, que sepamos, hasta 1939.

kursaal

La crónica de Gasch, decía así, comparándolo (con  buen ojo, con el San Juan Bautista del Greco):

Rayo de Madrid, que fa una pila de mesos que actua en el cuadro del Gran Kursaal del carrer de Guàrdia, entra dins la categoria d’artistes impressionants. Aquest home té aquell misticisme allargat dels personatges del Greco. I les seves danses fan una gran impressió. […] Quan la guitarra marca la sortida, i el Rayo salta al bell mig de la pista i s’hi queda uns segons petrificat com una escultura vivent, sembla el Sant Joan Baptista del Greco. I aleshores erguit, concentrat, sever, greu, absent i llunyà, amb els ulls fits en el més enllà, amb la boca que s’obre i es tanca subtilment i tremolosament amb un mociment que participa del resar i del mastegar xiclets, aleshores, el ballarí inicia la pregària coreogràfica. Seriós, sec i dur, sobri i auster, com diuen que és el paisatge castellà,  -no hi hem estat-, el Rayo, fill de Valladolid, gran amic de l’Escudero, no és gitano. No té doncs, aquella expressivitat del gest, ni aquell enginy elèctric, ni aquell sentit individualista i genial, dels calorrés. No es pot refiar, doncs, d’aquella inspiració del moment, instintiva i certera, dels gitanos. S’ha de refiar de la intel·ligència per a crear una bellesa plàstica. I la seva preocupació capital és la línia. Tant si executa unes voltes precises tot i tocant-se els talons amb les mans, com si taloneja, enravenat, rígid, encarcarat, amb un punt caricaturesc, segons aquella estètica de la caricatura que dos eminents teoritzadors del flamenc, Carlos i Pedro Caba, han observat en la dansa jonda masculina, el Rayo es preocupa sempre de no destruir la línia. Com els bons toreros, car de torero són aquells braços enlairats a l’alçada del rostre, com si anés a clavar un parell de banderilles, gest que és el leit-motiv de tots els balls d’aquest seriós Rayo de Madrid.

En “Ballarins flamencs”, Mirador, 31-10-1935.

combo

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>